A pesar d'alguns homenatges esporàdics, la veritat és que fins on jo sé, ni la crítica d'art –amb l'excepció del fanàtic tintinaire Juan Manuel Bonet– ni els artistes han reconegut com es mereix la dimensió artística d'Hergé. Tot i que ha hagut artistes que han usat a Tintín en alguns quadres, ha estat, en general, més com actor o “extra” que com homenatge al seu creador. 

Aquesta mateixa injustícia es podria fer extensiva als grans creadors de la història del còmic. En el que a la meva opinió respecta no em tremola la mà a l'escriure que Winsor McCay (Little Nemo), Alex Raymond (Flash Gordon), Harold R. Foster (la primera època del “Prince Valiant”) i Hergé estan entre els artistes més importants del segle XX. No ho dic com afeccionat al còmic, que no ho sóc, sinó com artista i amant de l'art.

Els prejudicis que fins ara els han mantingut com artistes menors són tan frèvols com la suposada superioritat per una banda d'aquest “vedat privat” que és l'art modern. 

De la mateixa manera que em sembla important seguir mantenint fortes i clares les fronteres entre alta i baixa cultura, entre Art amb majúscules i art amb minúscules, també crec que va sent hora de considerar caducats a alguns noms de l'art contemporani i de pujar de divisió a creadors que han conreat els camps del disseny gràfic, el cartellisme, el disseny de mobles, la il·lustració, la música pop... i, per què no, el còmic.

Centrant-nos en el cas d'Hergé el que el fa ser un artista de primer ordre és una suma de qualitats. La més evident és la d'haver aixecat al llarg de tota una vida aquesta obra monumental que són “Les aventures de Tintín”, que l'ha situat com una de les icones més justament perdurables del segle XX, i que molts hem incorporat al nostre imaginari col·lectiu. 

Un altre mèrit indiscutible és no haver escatimat esforços i armat de la paciència dels clàssics flamencs convertir cada vinyeta en un microcosmos. Per a tan titànic treball va comptar a partir de cert moment amb l'ajuda d'un equip entre els quals va ser decisiva l'aportació de Jacobs. 

“Les aventures de Tintín” són una mica més que un còmic: són un món i una època. Una època on per última vegada la bellesa es va encarnar en el quotidià, un món on el real es fonia amb l'imaginari gràcies al seu detallisme d'orfebre i on darrere de la seva aparent senzillesa, per a construir moltes de les seves històries, es va manejar una enorme quantitat de documentació gràfica. 

Però de totes les virtuts d'Hergé, la que destaca per sobre de les altres, és la seva extraordinària forma de dibuixar. El seu estil destil·lat i net s'entronca amb una tradició classicista, ingresiana, és a dir un no-estil però amb un “toc” únic difícil de definir.

Tot i que ell no fos l'inventor de la “línia clara” sí va ser qui va saber treure d'ella la seva màxima eficàcia narrativa i descriptiva. Pocs pintors del segle XX han sabut construir millor una escena i han tingut un sentit de la composició tan brillant. Com els bons quadres, “Les aventures de Tintín” seguiran sent un gaudi per a la mirada de les generacions esdevenidores. 

DIS BERLIN, artista plàstic. La seva última exposició ha estat “Somnis de l'alquimista” al març del 2004