Georges Remi, més conegut com Hergé, es va fer mundialment famós pel seu personatge Tintín, la personalitat del qual va propiciar al seu creador crítiques per antisemita i racista, com va succeir amb la publicació, fa 50 anys, de "Stock de Coc", un dels seus àlbums més emblemàtics.

Amb una trama de tràfic d'esclaus de rerefons, Hergé va escriure una història que avui podria ser notícia d'actualitat i que ho va ser en aquella època, quan el creador de Tintín es va inspirar en un article que assenyalava que l'esclavitud seguia existint. "Cada cop que Hergé acabava un àlbum, tractava de cercar una bona idea pel següent i en aquesta ocasió la va trobar en un article que deia que existien esclaus, musulmans que eren esclavitzats amb l'excusa que els portaven a La Meca", explicava Philippe Goddin, biògraf del creador de Tintín i ex-secretari general de la Fundació Hergé.

Aquest article li va semblar a Hergé una "bona manera de fer intervenir a Tintín" en un assumpte "original", i al mateix temps "d'actualitat", fet que interessava molt a l'autor, com va demostrar en un altre dels seus àlbums mítics, "El lotus blau", que es desenvolupa a Xangai en una època de tensions entre Xina i Japó.

Amb "Stoc de Coc", la dinovena història de Tintín, Hergé va evolucionar en aquest interès per l'actualitat i va escriure un "episodi de gran maduresa" sobre un tema complicat, fet que "no era habitual" en els còmics de l'època.

I encara que la seva idea era precisament la de denunciar aquesta situació d'esclavitud, Hergé es va topar amb crítiques que l'acusaven de racista, especialment pel llenguatge que utilitzaven els esclaus -musulmans negres- i que va ser modificat en una segona versió de la història. "Hergé no va pretendre en cap moment ser irrespectuós. No volia riure's d'ells" i per això va acceptar el suggeriment de la seva editorial de realitzar una segona versió de l'àlbum, en la que "el llenguatge dels negres es va suavitzar i sembla més americanitzat", explicava Goddin.

Tot i això, el que es va aconseguir amb aquests canvis, en opinió del seu biògraf, és precisament el contrari al que es pretenia, és a dir, els esclaus van passar a utilitzar un llenguatge "més infantil, gairebé de criatures", que es pot considerar "com una mica racista". Les crítiques també van afectar al francès incorrecte amb el qual s'expressava un dels personatges del llibre, l'Emir Ben Kalishn Ezab, i que també va ser modificat en la segona versió.

El francès del Emir era el normal "d'algú que no coneix perfectament el francès, el d'un estranger", i amb els canvis introduïts va passar a utilitzar "un francès molt millor però fins i tot desfasat".

Goddin considera que amb aquests canvis Hergé va satisfer les crítiques que va rebre, però també va perdre part del seu esperit, el de la burla que tant utilitzava i que el duia a "riure's de tothom, dels negres i dels blancs, sobretot dels blancs".

En una entrevista publicada el 1971 Hergé reconeixia que en algun dels seus primers llibres, com "Tintín al Congo" (1931), es va deixar dur pel que la gent explicava a Bèlgica en aquella època, on deien que "els negres són com nens grans", fet que va tractar de canviar a "Stoc de coc".

Tot i aquesta petita polèmica, "Stoc de coc" es va convertir en un dels preferits dels seguidors de les aventures de Tintín des de que es va començar a publicar per entregues el 1956 i com a àlbum complert el gener de 1958. I un dels elements que més va agradar als seus lectors va ser la reunió en un sol àlbum de molts dels personatges secundaris que apareixien en altres històries de l'aventurer periodista. Des de Rastapopoulus -el seu gran enemic en diversos episodis- fins al general Alcázar i el policia Dawson, vistos a "El lotus blau"; l'Emir Ben Kalishn Ezab i el seu insuportable fill Abdallah, o la Castafiore, protagonista de vàries de les seves aventures.

El motiu de reunir-los no va ser simple atzar, com explica Goddin. Hergé va rebre com a regal de Nadal el llibre "El món de Balzac", que ressaltava la quantitat de personatges que el gran novel·lista francès portava d'un llibre a un altre. Això va fer pensar a Hergé que ell també tenia una àmplia col·lecció de personatges, amb tipus, personalitats i temperaments molt marcats, que podien aparèixer en diferents històries.

Si a això hi afegim el disseny de la portada, amb una imatge de fons negre com vista a través d'un ull de bou i considerada per alguns com la millor de la sèrie de Tintín, fan que "Stoc de coc" se situï entre els "cinc, sis o set millors àlbums" dels 24 que va escriure Hergé, segons Godddin.