Les guardes són aquells fulls que l’enquadernador posa entre el llibre i cadascun dels cartons de la coberta, la meitat del qual s’enganxa a la cara anterior del cartons que constituiran la portada i la contraportada. Quan obrim un llibre el primer que veiem és la guarda i aquesta constitueix una mena de portada secreta, un embolcall privat que va més enllà del que pot veure qualsevol que mira el volum i no passi d’aquesta observació exterior. Quan mirem la guarda ja hem obert el llibre, hem fet el pas decisiu, hem passat de ser contempladors llunyans d’un objecte a ser ja lectors; encara no hem llegit una paraula però aquella barreja de paper, tinta, cartró, cola i de vegades cordill ha deixat la seva condició inert per passar a convertir-se en un oceà de lectura. Sovint les edicions d’avui en dia tendeixen a descuidar aquest aspecte i ofereixen com a guarda un trist paper blanc que aniquila tota la potencialitat comunicativa que emmagatzema aquesta part del llibre. Quan trobem però, una edició que té cura d’aquest aspecte, el volum que tenim entre les mans pren una especial identitat: fetes amb papers que combinen colors de manera atractiva, reproduint il.lustracions, de vegades mostrant mapes de territoris que després seran trepitjats pels protagonistes del llibre, les guardes són les portades invisibles que només els iniciats, aquells que han obert el llibre, poden contemplar.

Les guardes dels àlbums de Les aventures de Tintín constitueixen una excepcional mostra de com Hergé sabia de la capacitat evocadora de les imatges. Sobre el fons d’una mena d’elegant paper pintat compost per uns tires verticals de dues tonalitats de color blau cel, l’autor belga va penjar un reguitzell impressionant de retrats de tots els personatges apareguts en les diverses aventures fins aquell moment. Aquestes guardes es van publicar per primera vegada quan la casa belga Casterman va publicar Estoc de Coc, l’any 1958, i a partir d’aquell moment totes les reedicions dels àlbums anteriors van aparèixer sempre emmarcades en aquestes guardes; per aquesta raó cronològica, els poc personatges nous apareguts en àlbums posteriors –Tintín al Tibet, 1960, Les joies de la Castafiore, 1963, Vol 714 per Sidney, 1968 i Tintín i els Pícaros, 1976- no hi tenen cabuda. Sí que hi surten personatges principals i secundaris apareguts en els 18 àlbums  a color que van des de Tintín al Congo fins a Estoc de Coc; en els dos papers de guarda que obren i tanquen l’àlbum, Hergé “penja” un total de 144 retrats dels més diversos formats i mides. No tots corresponen a personatges diferents ja que els protagonistes hi tenen una reiterada presència; Tintín té una dotzena de retrats on el podem veure vestit de vaquer, d’escocès o equipat com a astronauta. El Capità Haddock té sis retrats en aquesta especial galeria d’art, fins i tot un brillant retrat cubista que mostra com, per aquella època, Hergé ja estava molt interessat en l’art contemporani. Milú surt també sis vegades –dues d’elles en companyia de Tintín-, el professor Tonassol quatre, igual que els Dupond i Dupont, i Chang i Zorrino són els únics –juntament amb Milú- que tenen el privilegi de sortir al costat d’en Tintín, que els hi passa fraternalment la ma per l’espatlla. Els retrats poden anar des de senyorívoles composicions com les que es mereix el rei de Sildàvia Muskar XIII –recordem-lo a El ceptre d’Ottokar- fins a petits retrats com els que reprodueixen personatges secundaris com els senyors Snowball o l’escriptor Zlotzky apareguts a Els cigars del faraó. Predominen les formes quadrades però també trobem retrats rectangulars, ovalats i circulars i els marcs de moltes de les composicions poden tenir un especial tractament que van des formes força elaborades fins a d’altres més senzilles; especialment evocadors són els marcs inques i  indis que mostren les imatges del Gran Huascar –El temple del sol-o del gran cap indi Talp-d’esguard-clarivident –Tintín a Amèrica- o els característics rotlles xinesos que retraten el senyor Wang Jen Ghié i la seva esposa –El lotus blau-.

Els lectors dels àlbums de Tintín hem passat sovint estona observant aquesta constel·lació de personatges, intentant identificar a tots i cada un d’ells, esforçant-nos en recordar els seus noms i més d’una vegada hem hagut de consultar la nostra col.lecció per intentar localitzar, per exemple,  com es deia aquell personatge femení que surt en un petit retrat al marge lateral dret, a la part inferior de la guarda del darrere –és Madame Yamilah, la vident de Les 7 boles de cristall-.

El que la majoria del lectors de casa nostra desconeixíem fins fa poc –la recent edició que ha fet Casterman/Panini dels facsímils amb les primitives versions en blanc i negre dels nou primers títols de la sèrie ens ha desvetllat aquest “secret”- és que aquestes no eren les guardes clàssiques de la col.lecció ja que des del 1936, any de la primera edició de El lotus blau, fins a l’esmentat 1958, els àlbums que editava Casterman anaven acompanyades d’unes altres guardes de color blau fosc. Aquestes guardes eren les mateixes al davant i al darrere de cada volum i estaven composades per una magnífica il.lustració on es mostraven 34 situacions dels àlbums apareguts fins llavors –Tintín al país del soviets, 1930, Tintín al Congo, 1931, Tintín a Amèrica, 1932, Els cigars del faraó, 1934, El lotus blau, 1936 i la llavors en curs d’edició L’orella trencada, 1937. El més sorprenent d’aquesta magnífica composició és que hi ha una il.lustració que reprodueix a Tintín i Milú vestits com a esquimals caminant per un paisatge gelat; aquesta escena no correspon a cap aventura sinó a un projecte que mai es va dur a terme, una julesverniana aventura al Pol Nord que va quedar, malauradament, com un projecte mai realitzat.

Acabarem amb una curiositat per a col.lecionistes d’art; l’any 1992 es va subhastar aquest dibuix de 38x54 cm i el preu que va pagar una institució pública belga per aquesta meravella va ser de 60.000€ -sí, 10 milions de pessetes-. Alguna vegada va pensar Hergé que els seus originals tindrien aquesta cotització?