Michael Farr (París, 1953) sembla un personatge sortit dels àlbums de Tintín. Reporter, corresponsal a mig món, de pentinat impertorbable i vestit impecable, la seva curiositat i educació no desentonarien amb el periodista més popular del còmic. Aquest britànic tractà al dibuixant Hergé (1907 - 1983) a Brussel·les, va escriure algun llibre sobre el seu personatge i, un dia, aconseguí el somni de qualsevol tintinòleg: "Remenar els arxius personals de l'autor". El resultat dels seus anys de treball és el llibre "Tintín. El somni i la realitat" (Zendrera Zariquiey).

"Hergé -va comentar ahir Farr a Barcelona- treballava com un periodista meticulós: ho guardava tot. Els seus arxius estan plens de fotografies i dibuixos classificats alfabèticament per temes: bitllets de tramvia, animals, rentadores, armes, ... Moltes d'aquestes imatges s'han convertit en vinyetes de les seves històries." El llibre dedica un capítol a cada àlbum -des de "Tintín al país dels sòviets" a l'inacabat "Tintín i l'art-alfa"- i compara dibuixos de cadascun amb les fotos que inspiraren a l'autor.

 El fan de Tintín podrà comprovar que el fetittxe arumbaia de "L'orella escapçada" és una estaueta pre-colombina d'un museu de Brussel·les, que l'estàtua mòbil de "Vol 714 a Sidney" es basà en un tiki (déu oceànic) que Hergé va retallar del "National Geographic", o que els abrics de pell de la diva Bianca Castafiore són models de les col·leccions de 1960. Pel que fa als personatges, veiem que el professor Tornassol està inspirat en el professor Auguste Piccard, que Hergé es va fer un autoretrat a un concert de la gala a "El ceptre d'Ottokar", o que Al Capone fou l'únic dolent que va intervenir amb el seu nom i aspecte real a la sèrie. Però hi ha més: Farr sosté que el mateix Tintín "és la còpia física del germà petit d'Hergé, un oficial de l'exèrcit que, després de rebre constants bromes perquè tothom li deia 'capità Tintín', decidí rapar-se el cabell, però encara així el seu germà el va fer aparèixer amb el nou look a "L'afer Tornassol"  com a coronel Sponsz". Els cotxes, les cases, les obres d'art, els avions, els accessoris... en aquest llibre tot element de la ficció troba el seu referent real.

L'obra també permet detectar els canvis que Hergé realitzà en algunes edicions, ja fos per petits errors o per exigències de la correcció política de l'època: així, en les edicions escandinaves de "Tintín al Congo" el reporter no matava al rinoceront posant-li un cartutx de dinamita a la pell, sinó que simplement l'espantava. En realitat, "Hergé era un perfeccionista: es va anticipar vint anys a l'arribada de l'home a la Lluna i, per a evitar errors, va parlar amb els principals científics de l'època."

Preguntat per les veus que acusen de feixista a Hergé, Farr replica que "va ser un home dels que avui anomenaríem de centreesquerra, un liberal, que reconegué que havia comès un error a la seva vida: no retirar a Tintín del diari 'Le Soir' quan aquest va ser ocupat pels nazis, que a més van decidir situar la seva tira a la portada, al costat de tota la propaganda favorable a Hitler".

El llibre de Farr (7.000 exemplars en castellà i 3.000 en català) serveix de pròleg als actes que prepara la Fundació Hergé per al 2003 (20è aniversari de la mort del dibuixant) i el 2004 (75è aniversari de Tintín). En aquest sentit, "els arxius -que es podran veure en un futur museu a prop de Brussel·les- encara donaran sorpreses". I Hollywood negocia els drets per a una pel·lícula.