Hergé és un referent universal, tan canònic com Josep Pla, perquè sempre s'hi recorre per explicar la vida quotidiana o la geopolítica. D'aquí a tres anys, quan es produeixi el centenari del naixement del creador de Tintín, hi haurà l'oportunitat d'estudiar profundament i difondre per què els mafiosets i la gent nerviosa fumaven cigarretes i, sovint, sortien aparellats amb un receptor de ràdio i un paquet; per què el capità Haddock feia pipes i per què el malvat Rastapopoulos fumava cigars, amb l'anella del faraó.

Els dolents fumen cigars ostentosos. Les persones afables fumen en pipa. Els aviciats fumen cigarretes compulsivament. Són clixés: tot és fals, però tampoc no és veritat que no sigui cert. En l'àmbit estadístic, per exemple, és més fàcil de trobar consumidors de cigarretes entre la majoria dels fumadors amb dependència física: addictes a la nicotina. El preu compta molt, i se n'han de tenir molts per només fumar cigars de tripa llarga i una fina capa caoba d'una manera compulsiva. Hi escau l'antic adagi popular dels duros, els puros i el paper.

Per a la pipa, fa falta temps, com per a una bona fumada de puros. Vet aquí que cal pensar molt bé quan, amb qui i a on s'encendrà un cigar. El moment és al final d'un bon àpat, amb un cafè, un te o una infusió i una copa. Els bons cigars són pensats per als gurmets, no pas per enganxar. A la capsa, hi porten adherides totes les condemnes, però és injust. Hi haurien d'haver les anotacions del tast: les aromes de vainilla, d'herba fresca o cacau, si cremen bé i homogèniament o quant de temps has de menester per fumar-lo bé i sense presses.

El tabac és un plaer gastronòmic, quan es deixa el cigar per al final, per a una gran sobretaula, composta per la trilogia clàssica: cafè, copa i puro.
En molts països tenen prohibit fumar als restaurants. En alguns altres, de costums puritans, fins i tot als bars no deixen encendre una trista cigarreta. I aquí, volen els establiments dividits en zones de fumadors i de no fumadors.

El fum, sigui d'un havà de primera divisió o d'una cigarreta descafeïnada, molesta per menjar. Destorba les aromes del plat, sobretot dels dels grans restaurants, on compta fins a l'última gota de les aromes despreses pel fil de reducció de Banyuls a l'esquerra del plat. A la dreta, hi ha un brot tendre de romaní, que s'ha de flairar a mig plat. Hi ha purés de patata acompanyats per una tavella de vainilla, que s'ha d'anar olorant. Només per això, ja hauria d'estar prohibit fumar als restaurants, de la mateixa manera que ningú no xiuxiueja -o no ho hauria de fer- al teatre o a l'auditori.

Alguns dels grans restaurants del planeta han prohibit fumar al menjador. Conscients del poder gastronòmic de l'havà, han habilitat sales dedicades només als fumadors parsimoniosos, a la cerimònia del cigar. Llàstima que alguns amos de restaurants fan la ximpleria de només no deixar-hi fumar cigars i pipes. En canvi, permeten el consum indiscriminat de les vomitives cigarretes rosses; el tabac negre és molt més discret, però pot resultar empipador. Un bon restaurant, que presumeixi de servir el menjar de manera diferent, innovadora, experimental, no ha de permetre cap mena de destorb, ni tan sols de quatre gotes de Número 5 o de CK Eternity. Als grans restaurants, en què el menjar no hi és secundari i el client és el principal, el ritme ha de ser tan sincopat que ha de ser impossible encendre una cigarreta entre plat i plat. L'ambient no s'enrareix, els pulmons en surten nets i la capacitat olfactiva no se'n ressent.

Que no posin zones de fumadors, que ho prohibeixin arreu on el menjar sigui el principal. Però, sisplau, no ho privin on l'animosa conversa relaxada és el principal. A aquest pas, no se'n salvaran ni el cafè ni la copa, si és que l'anunciada tolerància zero ja no els ha condemnat.