Andreu Bosch i Rodoreda. En el dossier «Per molts anys, Hergé!» publicat al Presència de febrer arran del centenari del naixement del creador de Tintín, Salvador Garcia-Arbós remarcava que les aventures de Tintín es podien llegir en «setanta-cinc idiomes i dialectes, inclòs l’alguerès». Es referia a l’edició en català de l’Alguer de Tintín al país de l’or negre, publicada el 1995 a Barcelona per l’Editorial Joventut.

Deixeu-me avançar que es tracta d'una adaptació a l’alguerès a partir de la traducció catalana de Joaquim Ventalló. Els crèdits del llibre adverteixen que és una «adaptació al català de l’Alguer» a cura de 16 joves algueresos, amb coordinació i revisió d’Andreu Bosch i Rodoreda, del Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori de l’Alguer. També s’hi explicita que aquesta adaptació va rebre el «Guardó Francesc Manunta in memoriam dotat per la Fundació Jaume I». El llibre, a més, duia una faixa blanca que deia, en lletres vermelles, «Edició en alguerés» (amb accent tancat, d’acord amb la fonètica d’aquest dialecte). Se’n van fer només 400 exemplars, uns 250 dels quals es van distribuir gratuïtament entre els minyons i minyones de l’Alguer.

La idea va sorgir d’un projecte experimental d’adaptació de materials didàctics al català de l’Alguer per introduir l'alguerès a l’escola. Des del Centre Montessori —que jo coordinava com a lector de català a la Universitat  de Sàsser— es treballava en dos fronts: la tasca d’un «Grup de Mestres», que proposava estratègies curriculars; i la del «Grup de Joves» (després, «Grup L’Arboix»), que elaborava materials didàctics adaptats a l'alguerès, com ara la publicació Mataresies. Periòdic al servici dels minyons, de la qual s’han fet una setantena de números d’ençà de 1995.

Vaig pensar que això del Tintín podia funcionar, i vam començar a treballar a partir del text de El cranc de les pinces d’or, del qual vam arribar a adaptar les primeres pàgines, amb el títol Lo granc de les pinces d’or. Però, a través de les gestions de Joaquim Arenas —aleshores responsable de les relacions entre Òmnium Cultura l i el Centre Montessori—, vam aprofitar que Joventut havia de reeditar Tintín al país de l’or negre. I entre tots aquells joves i la selecció d'uns criteris lingüístics vam tirar endavant la iniciativa.

Es tractava de fixar uns criteris que alhora respectessin l’ortografia catalana i l’acostament al català parlat a l’Alguer, tant des d’un punt de vista morfològic com lèxic i sintàctic. Vaig presentar aquests criteris a les Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a l’Alguer (2000) en una comunicació titulada «L’ensenyament del català a l’Alguer i la qüestió del model de llengua».

I vet aquí la primera frase del text: «Ara! Ara! Venc lego!» en lloc de la versió original «Ja va! Ja va! De seguida!», en boca d'un benziner. Seguida de la intervenció d’un dels Dupont, que diu: «I deixi-me calqui gotera per a l’encenedor...» enfront de «I deixeu-n’hi unes quantes gotes per a l’encenedor».

Però n’hi ha d’altres de ben il·lustradores: «I com: no és ver que tu sés vengut a me diure d’un càrrec d’armes i de municions?», pregunta el poderós xeic a Tintín; o «Donques tu m’has dit una mentida, fill de cutxo!» en lloc de «Llavors tu m’has mentit, fill de gossa» (p. 17).

I acaba el llibre amb l’enrabiada del capità Haddock per les mataresies (‘trapelleries’) d’Abdallah, el fill de l’emir, «la mia coqueta olida» o «lo meu pardalutxo cantador» (p. 61): «Mataresa! Mataresa! Ja el pot ben diure! Però, per saber la continuació de la mia història, no comptau més amb mi. Llamp de llamp, és acabat, i ben acabat» (p. 62).

Val a dir que en aquesta etapa inicial del Centre Montessori vam elaborar altres materials didàctics adaptats a l’alguerès, amb assajos a l'aula per copsar la viabilitat del model de llengua que proposàvem: Contes de Tolstoi. Quadern de lectura i exercicis (1994 i 1995), Pinocchio (1995), Robin Hood (1996), i d’altres que van venir després, sobretot a cura de Luca Scala , actual coordinador de Centre Montsessori.

I ves per on aquest Tintín del país de l’or negre alguerès s’ha convertit en una peça de col·leccionista més buscada que les perles pels tintinaires àvids d’aquesta «raresa» bibliogràfica.