Cada tres minuts, algú en algun lloc del món compra un àlbum de Tintín. Des de 1930, s'han venut en tot el planeta prop de 250 milions d'exemplars traduïts a mig centenar de llengües, incloses l'euskera, el gallec, el català i l'asturià. Qualsevol pàgina original d'una de les seves aventures surt a més de set milions de pessetes en les subhastes parisines de Drouot-Montaigne. Furibunds col-leccionistes practiquen la tintinmania traient-se de les mans les més insospitades relíquies o gadgets a la glòria de l'intrèpid reporter del tupè ros. I recorden la cèlebre frase de De Gaulle: "El meu únic rival en el pla internacional és Tintín".

No li faltava raó al general. El cert és que, mort De Gaulle, i amb el permís d'Astèrix, a Tintín no li queden rivals. Ja parlant seriosament, no sembla racional pensar que un dia algú pugui crear un personatge d'historieta capaç de desbancar del podi al campió de tots els temps.

En aquesta època de crisis per l'univers del còmic, i quan parlar de tirades de 40.000 ó 50.000 exemplars és parlar de còmics supervendes, el jove i intrèpid reporter del tupè ros segueix nadant en xifres multimilionàries, mantenint un volum de vendes estable en tot el món.

EL VOLUM COMERCIAL  

Des del primer àlbum - 'Tintín al país dels sòviets' (1930) - fins l'últim - 'Tintín i els Pícaros (1976) - passant per clàssics com 'L'assumpte Tornassol', 'L'orella escapçada', 'La illa negra' o 'Tintín al Tíbet', el volum comercial permaneix inalterable. Si Albert Uderzo, dibuixant d'Astèrix i Obèlix, és propietari avui de castells, finques i ferraris de models exclusius per les vendes dels seus nois, cal imaginar quin lloc ocuparia avui Hergé (mort el 1983 víctima d'una leucèmia) en les llistes de multimilionaris que solen aparèixer en revistes com Forbes o Fortune. 

Tintín celebra avui el seu 70 aniversari amb una salut de ferro. Set dècades de furor col-leccionista. volums amb llom de tela i una infinitat de tesis doctorals i estudis sobre la seva persona, des de que va veure la llum un 10 de gener de 1929 en les pàgines de Le Petit Vingtième, suplement setmanal del diari de Brussel-les Le Vingtième Siècle (El segle XX).

Això sí: ni l'eterna controvèrsia sobre el passat fatxa de Georges Remi -Hergé- i les seves relacions amb els ocupants nazis, ni l'etern debat sobre les afinitats ideològiques del seu fill Tintín s'han apagat. Al contrari, el venerable aniversari que avui celebren l'avi adolescent i el seu gos Milú no fa sinó reobrir ferides que sangren recurrentment en dos països que -com Bèlgica i França- les seves nacions de naixement i adopció respectivament- agrada poc reexaminar el seu passat.

AMBIGÜETAT POLÍTICA

La monumental i duríssima biografia d'Hergé publicada fa dos anys pel periodista francès Pierre Assouline (Hergé, editada a Espanya per Destino) acabà per posar definitivament sobre la taula les ambigüetats polítiques del dibuixant belga i la seva relació acomodada amb l'Ocupació alemanya.

Per Assouline, "Hergé fou un d'aquells belgues que van viure amb molta comoditat l'etapa de l'Ocupació, per descomptat molt més còmodament que la de la Lliberació." El fet d'haver mantingut invariable la seva col-laboració amb el diari Le Soir quan es convertí pràcticament en òrgan oficial de l'ocupant, i les seves privilegiades relacions amb el periodista Léon Degrelle, que acabaria sent un dels líders del nazisme en la seva versió belga, sempre han pesat -i seguiran fent-ho- a l'hora de qualsevol judici sobre el ciutadà Georges Remi.

Com per casualitat, el 1930, el primer Tintín -'Tintín al país dels sòviets'- vessava per tots els cantons un anticomunisme visceral, el mateix que l'havia inculcat el mossèn Norbert Wallez, l'autèntic alma màter del suplement Le Petit Vingtième. No hi ha que esperar més que vuit vinyetes per veure com Hergé col-loca en el mateix pla conceptes com bolxevic, soviètic... i terrorista. Aquest anticomunisme és només comparable a les generoses dosis d'ambigüetat racista incloses en les pàgines de 'Tintín al Congo' (1931) o a l'antisemitisme primari d'altres títols.

La tesis de Pierre Assouline -que fou el primer autor en tenir lliure accés als arxius i a la correspondència privats d'Hergé- fou la següent: Tintín salvà a Hergé. Dit d'una altra manera: la condició d'autèntic patrimoni nacional que aquest personatge de còmic havia adquirit ja a Bèlgica als anys 40 va evitar segurament que Hergé acabés en les llistes de les depuracions de col-laboracionistres.

Els diputats francesos es disposen ara -en el que supondrà una de les fites més curioses d'aquest aniversari- a establir per votació si Tintín era d'esquerres o de dretes. Alguna cosa així com si Borrell i Alvarez Cascos es posessin a discutir sobre si a Mortadelo i Filemón els agraden més les roses o les gavines...

Però, al final, dóna una mica igual tot el que es discuteixi sobre el rei Mides de la historieta. I és que el planeta Tintín es divideix ancestralment -i seguirà així- en dues parts: la tintinofília i la tintinofòbia. En la primera habiten els qui no suporten aquella sensibilitat de boy scout que presideix els modes i maneres de Tintín, ni el seu caràcter asexuat, ni la seva misogínia, ni els seus brots de racisme paternalista, ni la perfecció de la seva bondat immaculada...

En el segon hemisferi viuen els qui veuen en Tintín una metàfora de l'amistat, els adoradors de l'entranyable i malparlat capità Haddock i del despistat professor Tornassol, aquells que aprecien les incansables investigacions geogràfiques, sociològiques i antropològiques d'Hergé a l'hora de dibuixar cadascun dels seus 24 àlbums, i -en general- els defensors de la línea clara en front a altres vertents més combatives i brutes del còmic.

Una línea clara de la que Hergé és el patriarca. De les seves fonts van beure després autors com Bob De Moor, Jacques Tardi, Benôit Peteers o Hermann, tots ells deixebles directa o indirectament de l'art de Remi.

La sabana africana, les planes d'Amèrica, els marges de l'Amazones, les tumbes dels faraons egipcis, els foscos llacs d'Escòcia, el desert àrab, el Tíbet i fins i tot la Lluna han estat recorreguts per Tintín i Milú al llarg de 70 anys. Hergé els va crear una tarda de gener, en un torç de paper i en cinc minuts, com a metàfora de la idea en que més va creure: l'humor és l'educació de la desesperació.

Polèmic, ambigu, genial, individualista fins a la malaltia, catòlic de dretes, amant de l'alcohol, de la velocitat i de la pintura de Miró, Hergé va deixar a 'Tintín i l'Art Alfa' l'esbós del que hauria estat el seu 24è títol d'aquest personatge "per a lectors de 7 a 77 anys", tal i com deia la seva publicitat. Però la mort li ho va impedir. I va decidir que, amb ella, havia de morir també el protagonista del tupè ros i el seu fidel Milú. Des de llavors, tintinòfils i tintinòfobs segueixen enfrontats.

ESTRELLA DEL DEBAT POLÍTIC A FRANÇA

Tintín era de dretes o d'esquerres? La reedició de 'Tintín al país dels sòviets' a França, en el 70è aniversari de la seva creació, ha tornat a rebifar la mateixa polèmica que Hergé provocà amb el seu personatge quan el va crear. El maleït àlbum li va valer en el seu moment a Hergé, des de l'aparició, l'anatema de "colaborador amb el règim nazi" per part del Partit Comunista Francès (PCF). Els comunistes francesos, com la majoria dels seus col-legues europeus, abundaren en calificatius similars quan Hergé publicà, amb un marcat to racista, 'Tintín al Congo', en una època en la que Bèlgica encara era una potència colonial.

A pesar que Hergé va fer que el seu personatge ajudés al triomf de la guerrilla llatinoamericana, l'estalinisme, enfrontat a aquest nou moviment sorgit a l'Amèrica Llatina, va seguir criticant a Tintín, convertit en un personatge amb vida pròpia. El PCF s'ha vist ara amb l'obligació d'entonar el mea culpa per la posició assumida en aquell moment, i un escriptor excomunista com Pierre Daix ha escollit aquests dies públicament la '"lucidesa" mostrada per Hergé, mentre que un representat de la dreta, com l'historiador Emmanuel Le Roy Ladurie sosté que Hergé "va tenir la virtut d'haver comprès el sistema ultrapolicial de la URSS".

El propi Alain Krivine, líder del 68 francès i màxim dirigent encara de la Lliga Comunista Revolucionària, va reconèixer que en el moment en que sortí 'Tintín al país dels sòviets' ell estava encara al PCF i va condemnar a Hergé com tots els seus ex-camarades. "Hauria de rellegir-lo críticament avui en dia, encara que no faré un mea culpa com el que va fer recentment L'Humanité, (l'òrgan del PCF), apuntà. El propi hemicicle parlamentari serà l'escenari el pròxim 3 de febrer d'un debat sobre la ideologia de Tintín, organitzat pel club de parlamentaris Tintinhopiles, que compta amb 60 membres. "Tintín era de dretes o d'esquerres" és el títol de la trobada, en el qual s'enfrentaran dos representants de la dreta, Jean-Marie Bockel i Yan Galat, en front a dos de l'esquerra, André Santini i Didier Quentin. Una subhasta de dibuixos originals, serigrafies, àlbums, col-leccions, pòsters i objectes de Tintín -d'entre 1929 i 1976-, cel-lebrada a París el passat 26 de desembre, aconseguí recaptar prop de 50 milions de pessetes. Una il-lustració de l'àlbum 'El lotus blau' es va vendre per quasi quatre milions de pessetes i una col-lecció del diari Le Soir, en el què Tintín apareixia regularment durant la guerra, es va vendre per un milió i mig de pessetes.