Hi ha personatges de còmic que traspassen clarament la frontera i es converteixen en alguna cosa més. Un dels privilegiats és, sense dubte, Tintín, aquest pèl roig que, amb el seu gos Milú, i de la mà del seu creador, Hergé, ha portat pel món als seus actors.

Un dels seus fans és el director de l'IVAM, Juan Manuel Bonet, que ahir va participar en la clausura del curs que durant tota la setmana ha homenatjat a la historieta en el seu cent aniversari.

Bonet confessa la sensació que Tintín l'ha ensenyat a veure el món amb els seus ulls. Director d'un museu com l'IVAM, creu que el còmic té entitat suficient com per estar en un museu. De fet, comenta que no hi haura d'haver cap incovenient en fer una exposició entorn Hergé a l'IVAM, pels llaços entre aquest dibuixant i el món de l'art. Poc lector de còmic americà, sent en canvi, una gran passió per Tintín, ja que començà a devorar les seves històries als 8 anys.

Ara ha transmès aquest amor als seus fills. I és que avisa que moltes coses que aquesta historiera explicava llavors eren premonitòries, pel que segueix sent molt llegible en clau actual.

En general, l'interessen els còmics de la Línea Clara i la seva estètica. El seu amor per Tintín es deu a que conflueixen en ell dues de les coses que més li interessen a la vida: l'art i la literatura.

Hergé, el seu creador, va ser molt receptiu a les estètiques vigents en cada moment al llarg de tota la seva vida. Tintín recorre mig segle de la nostra història, ja que és una creació que sorgeix als anys vint i acaba els setanta. Bonet veu en aquest còmic un plantejament molt literari, una visió novel-lesca, però al mateix temps versemblant del món. Hi ha un formidable treball de documentació. Tintín es recolza en una literatura de viatge. És una política del viatge, del tren, del vaixell, de l'hidroavió...

En quant a l'aspecte artístic, apunta que Hergé beu de moltíssimes fonts. Així, en els seus inicis va ser una persona receptiva a l'ambient de l'Art Decó. I aprecia unes arrels compartides en certa manera per dos artistes surrealistes belgues, René Magritte i Paul Del Vaux.

També comentà les seves connexions amb certs cartellistes d'aquella època, com Cassandre, i amb la fotografia de la nova objectivitat alemana i francesa de l'època. Altres influències serien les estampes japoneses i, ja als seus darrers anys, l'art modern. Va descobrir el constructivisme (Vasarely, especialment) i el tentà l'art pop, basat en el poder de les imatges del còmic (Lichtenstein i Warhol, en concret).

Juan Manuel Bonet analitzà, concretament, cinc àlbums de Tintín, que són, per ell, els que millor resumeixen la política d'Hergé:

'El lotus blau' i la seva fascinació per Orient; 'El ceptre d'Ottokar', que considera la seva obra mestra; 'Tintín al país de l'or negre'; 'Stoc de Coc' i 'Les joies de la Castafiore'. Finalment, subratllà l'herència d'Hergé i l'ampliació de la seva estètica a altres creadors de còmic.

Entre els innumerables fans d'Hergé, de diferents ideologies i edats, es trobava De Gaulle, qui en certa ocasió li va dir a Malraux: "Hergé és el meu únic competidor seriós a nivell internacional. Som dos petits que no ens deixem trepitjar per més grans".

Entre els fans espanyols, esmentà al director de la Biblioteca Nacional i director del curs, Luis Alberto Cuenca, de qui destacà el fet que hagi utilitzat en una secció de nova revista el concepte de línea clara per aplicar-lo a la poesia. Però el cas més anecdòtic d'aquests fans el trobà Bonet en un diplomàtic espanyol que va conèixer a Bonn i que li va reconèixer que s'havia dedicat a la diplomacia per Tintín i el seu afany viatger.